Esta semana os proponemos «Rapsodia galega» de Enrique García Rey. Volvemos de nuevo al mundo galego de la mano de este compositor poco conocido, nacido en San Xulián de Sen-ra, parroquia del concello de Ortiguiera (A Coruña). Miembro de una familia de músicos, amplió su formación formando parte de la música del regimiento de Infantería Isabel la Católica. A partir de la década de 1950, asumió la dirección de diferentes bandas en la región hasta que en 1967 marchó para ocupar la dirección de la Banda Municipal de Pedro Muñoz en Ciudad Real. A finales de 1981, regresó definitivamente a Galicia, ocupando la dirección de la banda y escuela de música de Sarria en la provincia de Lugo, así como también la dirección de la Coral Polifónica Meigas e Trasgos. Dentro de su faceta como compositor, encontramos pasodobles, jotas, muñeiras e himnos. En cuanto a «Rapsodia galega núm. 1», probablemente es su obra más conocida e interpretada, pieza que busca su inspiración en los temas del folclore galego. Fue compuesta durante la década de 1950 cuando había asumido la dirección de la Banda de Música de Vilatuxe perteneciente al concejo de Lalín en Pontevedra. Un momento prolífico donde realizó diferentes pasodobles como «Vilatuxe» y «Brisas Galaicas»

Magnífica, mai passa de moda! 👏👏👏

Esta semana vos presentem “Danza Oriental” de José Manuel Izquierdo. Natural de Catarroja, va ser alumne dels mestres Salvador Giner i Amanci Amorós al conservatori de València i, posteriorment, del mestre Bartolomé Pérez Casas al Conservatori Superior de música de Madrid. La seua carrera està lligada a l’orquestra de València des de la seua fundació i de la qual va esdevindre director en 1925. Danza Oriental, va ser interpretada per primera vegada per l’orquestra de València el 6 de juliol de 1929 als Jardins del Reial sota la direcció del propi Izquierdo. L’endemà, el diari “El Pueblo” recollia les següents impressions: “ La “Danza Oriental” del maestro Jose Manuel Izquierdo, de inspirados motivos y con mucho carácter, hubo de ser repetida a instancias del público. Una triple salva de aplausos obligó al bis.” Original per a orquestra, en 1970 existia ja una transcripció per a banda de la mateixa, doncs va ser interpretada per la Banda municipal de València. En 1990 “Retrobem la nostra música” realitza la transcripció que s’interpreta actualment. Pel que fa a l’obra, consta d’una introducció lenta a càrrec dels metalls amb xicotetes intervencions de la fusta i la percussió. A continuació, apareix el tema A en mode menor, amb un solo de l’oboè de caràcter líric acompanyat d’un ritme marcat. El tema B contrasta per estar en mode major amb predomini dels metalls i enllaça, de nou, amb el tema A. Tot seguit, el compositor inclou un trio en mode frigi, que li dóna el caràcter oriental, interpretat una primera vegada piano i la segona, fort amb una instrumentació més plena. Conclou la peça la coda final amb una escala exhàtona descendent finalitzant amb uns últims acords en mode major i quatre notes a l’uníson.

Esta semana os proponemos «La defensa de Cádiz» de Manuel López Farfán. El maestro Farfán es uno de los grandes compositores de la música procesional con títulos como «Pasan los campanilleros» (1924) o «Estrella sublime» (1925). Ahora bien, su catálogo presenta una amplia producción de más de cuatrocientas veinte composiciones donde se aborda todo tipo de géneros musicales. «La defensa de Cádiz» fue compuesta cuando estaba al frente de la música de la Academia de Artillería de Segovia para los festejos que se iban a celebrar por el primer centenario de las Cortes de Cádiz en la capital gaditana. Se trata de una pieza de carácter descriptivo que estilísticamente es heredera de las «batallas» compuestas durante el siglo XIX las cuales describían un hecho de armas y solían presentar una estructura similar. La de Farfán queda estructurada en once secciones: Aurora; Diana; Orden general y generala; El enemigo a la vista; El enemigo avanza; primera bomba del enemigo; Fuego general de cañón y fusilería; Alto el fuego y llamada; Reunión de las tropas; Marcha real indicando la victoria; y Tango final. Nos gustaría poder disponer de más música concertante del amplio catálogo farfaniano y así poder presentar en próximas entregas más piezas suyas.

Esta setmana vos proposem «Al-Azraq» de Rafael Casasempere Juan. El mestre Casasempere va ser membre d’una important nissaga alcoiana de músics, docents i directors. Es va iniciar de la mà de son pare, el pianista Rafael Casasempre Moltó, per continuar la seua formació en l’Acadèmia Marshall de Barcelona. En la dècada de 1940 es va fer càrrec de l’acadèmia de piano fundada per son pare i també va assumir la direcció de la banda Nova Iris d’Alcoi. Per la seua banda, en 1953, va fundar l’Orquestra Simfònica Alcoiana, mentre en 1961 va aconseguir una plaça com a professor al Conservatori Superior d’Alacant. Cal apuntar com no va desenvolupar un ample corpus musical. Ara bé, en el seu haver té tres premis i dos accèssits en el concurs de composició d’Alcoi. Un d’estos guardons va ser pel «Al Azraq» l’any 1955. Realment esta obra, a l’igual que «La Casbha» (1949), malgrat ser denominades com a marxes àrabs estan més pròximes de ser un poema simfònic o una marxa concertant que no una peça pròpiament de carrer.

Esta interpretació juraria que és la de la banda federal, de l'any 2000 o 2001.

Coneguda com Lolita Soriano va ser una compositora perseverant i de gran talent durant la postguerra espanyola però rel.legada a l’àmbit íntim degut a la falta de reconeixement de les dones en el terreny compositiu. Tot i això, va ser professora al Conservatori de l’Ajuntament de València durant 50 anys. Com que va viure durant el franquisme, la seua producció musical consta de nombroses marxes militars, patriòtiques, himnes religiosos, cançons espanyoles i pas-dobles. Lolita Soriano també va ser cofundadora, junt a José Roca, del cor infantil “Juan Bautista Comes”. És autora del primer himne del València club de futbol així com de nombroses obres per veu i piano, cançons infantils i obres per a banda, entre les quals destaquen “Així canta València”, “Olerizo”, “Capseta de música” o el pasdoble que hui publiquem “Llamas de Arte”. “Llamas de Arte” va ser el pasdoble obligat al concurs de pas-dobles realitzat pel comité central faller de la Ciutat de València amb motiu de les falles de 1941. És una composició amb motius melòdics típics de la festa valenciana i on destaca un bonic solo de bombardí que culmina la peça.

M'agrada més de meitat cap al final, quan es torna més fresc i amb motius valencians. El començament m'ha semblat fosc, quasi com una marxa de processó. Encara així, un pasdoble molt interesant que caldria interpretar més a sovint. Gràcies per descobrir-nos-el.

Nacido en Madrid, Julio Gómez fue uno de los compositores de la llamada “Generación de los maestros”, a la que también pertenecen Conrado del Campo, Joaquín Turina, Òscar Esplà, Jesús Guridi y el Padre Donostia. Fue compositor, bibliotecario, musicólogo y crítico musical en el periódico El Liberal y uno de los creadores del sinfonismo español. Asimismo, contribuyó a la regeneración de la música nacional en diversos aspectos estéticos, sociales y pedagógicos. Además de Doctor en cièncias históricas, fue bibliotecario y profesor en el Conservatorio de Madrid y un gran erudito que le valió su ingreso en la Real Academia de Bellas Artes. Como docente, compartía el espíritu de la Institución Libre de Enseñanaza y admiraba a Giner de los Ríos. Su catálogo de composiciones es amplio y se extiende entre los años 1907 y 1962, con numerosos premios y menciones honoríficas. Una de sus composiciones más remarcables fue su suite en La, también publicada en nuestro canal. Respecto a la versión instrumental de la tonadilla escénica El Pelele, fue una de sus piezas más difundidas, estrenada bajo su dirección en 1930 y se convirtió en muestra de una tendència española relacionándola con el “madrileñismo casticista”.

Esta semana os proponemos una selección de la zarzuela «La Viejecita» de Manuel Fernández Caballero. El maestro Fernández Caballero se le considera como uno de los padres del «género Chico» con títulos como «El dúo de la Africana» (1893) y «Gigantes y Cabezudos» (1898). En cuanto a «La viejecita» se trata de una zarzuela en un acto dividido en dos cuadros en verso. Fue estrenada en el teatro de la Zarzuela de Madrid el 30 de abril de 1897. La pieza tuvo un gran éxito y Casa Dotesio inició la comercialización de la partitura. La selección quedó dividida en: Introducción y brindis, Coro de la Invitación, Mazurka, Schottisch, Canción de la Viejecita, Minué y Dúo. Además de las partituras para orquesta, se editaron reducciones para piano, para guitarra, bandurria y laúd, así como también para quinteto de cuerda y para banda. Esta semana os traemos la interpretación efectuada por la Banda Municipal de Valencia en 2004. Como nos señala el doctor Salvador Astruells, esta selección ha sido recurrente en el repertorio de la Municipal, siendo interpretada regularmente desde la década de 1940.

¡Qué recuerdos más gratos de juventud me trae La Viejecita! Los conciertos de Feria con la Banda Municipal de Requena, allá por 1975. Imposible escuchar estas obras a las grandes bandas de hoy en día. Un abrazo a los zarzuelófilos bandísticos

De nuevo visitamos el mundo musical galego de la mano de un autor al cual ya nos hemos acercado en otras ocasiones como fue el maestro Brage. Sus melodías de corte tradicional están armonizadas de forma simple, sin grandes giros tonales e impregnadas de recursos tonales tardorománticos de corte nacionalista que muestran una estética más propia del siglo XIX que del XX Su obra está plenamente contextualizada en el regionalismo galego como se desprende en sus títulos más destacados como «Follas novas», «O gaiteiriño», «A carrapucheiriña» o la que os proponemos esta semana: «Leria-leria» Leria es un término gallego que designa una conversación sobre cosas sin demasiada importancia. Esta cousa galega o rapsodia fue compuesta hacia 1925 y se presenta en compàs de 3/4. De ella existe tanto la versión para banda, como una versión para piano, así como para conjunto de cámara.

Nascut a Cullera, el 1933, i format a la societat musical instructiva Santa Cecília, va ser compositor i pedagog valencià amb una ampla producció musical amb peces per a banda, orquestra simfònica i música de cambra. Les seues composicions formen part d’algunes de les pàgines més paradigmàtiques i interpretades de la música folklòrica valenciana, com “Cançons de mare” i “Festívoles”. En el cas que ens ocupa, la semiotècnia fa referència als símbols i grafismes propis de l’escriptura musical. Talens basteix una suite simfònica en tres moviments: Panorama, Manantial i Éxodo, on treballa amb l’atonalitat i on posa de relleu motius rítmics diversos que contrasten amb una preciosa musicalitat i una instrumentació colorista alhora que contemporània. “Semiotècnia” va ser premiada en el II concurs de composició per a banda de la Diputació de València l’any 1979. En 2020, Andrés Valero Castells va compondre l’obra “Taléns” on utilitza materials temàtics d’algunes de les seues obres més representatives, entre elles, “Semiotècnia”.

Necessària i trascendental la tasca d' En clau de vents. Gràcies per la difusió, FELICITACIONS !!!!

Esta setmana vos portem «Mariola: simfonia per a banda» de José Carbonell García. El mestre Carbonell és un dels grans noms de la música alcoiana, cèlebre pel seu pasdoble «Suspiros del Serpis» (1954) però autor d’una producció musical de més de dos-centes obres. Músic militar va fer carrera a la banda del regiment Biscaia destinat en Alcoi d’on va arribar a ser-ne el seu sotsdirector. A més, també va estar al capdavant de les bandes de Cocentaina, de la Creu Roja d’Alcoi, la Nova de l’Iris i l’Harmònica alcoiana. Pel que fa a «Mariola» es tracta d’una obra concertant, datada cap a 1915 i que ha sigut recuperada gràcies al projecte Música a la llum a partir del manuscrit que conservava la família. Esta presenta una estructura ben diferenciada amb una melodia senzilla i una harmonia tonal. Malgrat que l’autor la defineix com simfonia per a banda, en realitat, es tracta d’una obra en un sol moviment que presenta canvis de tempo i de caràcter, on trobem: Allegro, Allegro brioso, Adagio i Prestissimo.

Esta semana os presentamos «El chaleco blanco: selección» con música de Federico Chueca y libreto de Miguel Ramos Carrión. Se trata de un episodio cómico-lírico a modo de sainete que fue estrenado en el Teatro Felipe de Madrid el 26 de junio de 1890. El origen de esta composición fue anecdótica ya que, en una cena en la que participaban varios escritores del Círiculo Artístico de Madrid, se decidió sacar un título aleatorio de dentro de un sombrero para, con él, escribir un sainete en el plazo de un mes. El que fuera incapaz de hacerlo tendría que invitar a comer y cenar durante un mes al resto. El título que le tocó a Miguel Ramos Carrión fue «El chaleco blanco» con el que escribió esta obra del género chico y a la que Federico Chueca le puso música. El argumento gira en torno a un décimo de lotería premiado que se supone que se ha extraviado en el interior de un chaleco blanco. Después de diversos enredos, finalmente el décimo aparece. La obra se compone de un total de 9 números: 1. Preludio, 2. Polka del limpiabotas, 2bis Salida de don Lucas, 3. Terceto - mazurka, 4. Quinteto, 5 y 6. Seguidillas de las lavanderas, 7. Escena y mazurka de los calzoncillos 8. Paso-doble y 9. Final. "El chaleco blanco" fue transcrita para diversas agrupaciones como: mandolina y guitarra, laúd, bandurria o madolina y piano, orquesta de cuerdas y piano y para banda.

Esta semana os proponemos la rapsodia «Algueirada galega» de Faustino del Río Bourdiel (1899-1968). De nuevo nos acercamos a un compositor poco recordado, como fue el gallego Faustino del Río que cabe no confundir con Bernardo del Río Pareda. Nacido en 1899 ingresó en el Ejército con diecisiete años con el fliscorno ascendiendo a músico de primera en 1926 y ocupando la plaza de subdirector a partir de 1932. Con el estallido de la guerra civil pasó a ocupar la dirección de la Banda de Falange Española de Pamplona y tras la guerra asumió la dirección del Ballet gallego de A Coruña En cuanto a su labor como compositor se inició en la década de 1920 donde se dio a conocer con diferentes obras escénicas de inspiración gallegas como «Entre o deber e o querer» (1923), «Por una mujer…» (1924) o «La virgen de la Aldea» (1934). En cuanto a la pieza de esta semana data de finales de la década de 1920 cuando era músico en la banda del regimiento Isabel la Católica. El término «algueirada» significa en gallego diversión bulliciosa y con mucho ruido. Se trata de una de tantas rapsodias inspiradas en la música popular típicas de los compositores gallegos. De Faustino del Río también puede citarse su fantasía «Cantos gallegos».

Natural de Villena, estudió con Jesús Guridi, Julio Gómez, Roberto Dorado y más tarde con Òscar Esplà y Jaime Mas Porcel. Aunque estuvo en el ejército mientras estudiaba, su carrera profesional empezó con la obtención de la plaza de tuba en la Banda Municipal de Alicante. Alternó su trabajo entre su plaza en la banda municipal, profesor de solfeo y armonía en el conservatorio Òscar Esplà de Alicante y como director, en la banda de Santa Pola. En 1960 gana la oposición al Cuerpo de Directores de bandes de música civiles. Además fue un prolífico compositor con obras de música escénica, orquesta, coro, piano y banda. Oda al mar, en su versión instrumental, pues tiene también versión coral, fue obra obligada en el Certamen internacional de bandes de música Ciutat de València en el año 1992 en la tercera sección. Es una composición colorista que describe distintos estados del mar.

Esta setmana vos portem la marxa cristiana «Aleluya» d’Amando Blanquer Ponsoda. L’estiu, a casa nostra, és temps de festes de moros i cristians. Fins a mitjans del segle XX el bàndol cristià no tenia una música pròpia i solia desfilar amb pasdobles. El mestre Blanquer sempre va manifestar que la marxa cristiana ja estava en l’ambient fester i que els cristians necessitaven d’una música pròpia. Cal apuntar com un antecedent de la mateixa va ser el pasdoble «Julio Pastor» compost en 1956. Així va nàixer la primera marxa cristiana, «Aleluya», composta en març de 1958 i sent un encàrrec de la comparsa dels Bascos d’Alcoi. Ell va optar per seguir una estructura i una temàtica que responien a certs cànons litúrgics amb una melodia instrumentada en forma de coral. En 1962 en va fer una segona, «Salmo». En un principi el nou gènere no va ser massa acceptat ni pels músics, ni pels festers. Crítiques li van arribar, especialment, per l’aire religiós que presentaven estes marxes. Altres compositors van continuar el camí obert pel mestre Blanquer, unes influïdes per l’esperit dels pasdobles-marxes i d’altres més d’aires guerrers. Ara bé, amb el pas del temps, «Aleluya» s’ha convertit en una de les grans composicions de música festera, imprescindible per a tots els que estimem la bona música de la Festa.

Esta setmana vos proposem “Empúries: invocació a l’Empordà” d’Eduard Toldrà. Eduard Toldrà va ser un dels compositors més importants de la música catalana, sent considerat com l’arquitecte del renaixement musical dels anys 20 i un dels principals exponents del Noucentisme musical. Ell va exercir de professor a l’Escola Municipal d Música de Barcelona i va ser director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona. «Empúries» va ser composta en 1926, es tracta d’una sardana lliure original per orquestra i que va estar dedicada a la seua esposa Maria Sobrepera. Esta peça va ser la guardonada al primer concurs dels premis Sant Jordi convocat pel Foment de la Sardana. L’estrena va córrer a càrrec de l’Orquestra Pau Casals el 23 d’octubre de 1926 al Palau de la Música. L’obra consisteix en una extrapolació del concepte sardanístic al món simfònic i tota ella brolla d’impressionisme mediterrani. L’oboè i el fagot comencen imitant l’inici d’una sardana. El primer tema és un àmplia melodia que passa per diferents variacions fins que la trompa marca la transició al segon tema amb un caràcter més melòdic, per tornar finalment a reexposar el primer tema. La versió per a banda va ser elaborada de Joan Lamote de Grignon.

Magnífica!!

Esta semana os proponemos la suite «Cuentos campesinos» de Mariano Pérez Sánchez. La música del requenense Mariano Pérez nos gusta mucho, prueba de ello es que en nuestro canal hemos publicado otros títulos suyos como el capricho «Hispánico» el poema sinfónico «La danza maldita» así como otras piezas menores. Tras unos años en viviendo en Valencia donde probó fortuna musical, en 1928 con 62 años, volvió a Requena haciéndose cargo de la nueva Banda Municipal. Fue en 1929 cuando compuso esta obra que es la más ambiciosa de su carrera. Se trata de una suite a modo de sinfonía de más de 30 minutos de duración bajo el título de «Cuentos campesinos». Está dividida en cuatro movimientos: El pastor enamorado: égloga; La romería fantástica; La gruta misteriosa; y El viejo caserón: nocturno y danza de los duendes. En cuanto a la inspiración que la motivó, se ha afirmado que procede de ciertas lecturas juveniles. La obra fue estrenada en el Certamen de Bandas de la Feria de Utiel en septiembre de 1929 y la prensa señaló que «fue calurosamente aplaudida tanto por su ejecución como por la riqueza musical que campea en toda la obra». Además, algunos de sus movimientos fueron posteriormente transcritos para ser interpretados por la Orquesta de Radio Valencia. Junto a ello, seleccionó algunos de sus temas con los que compuso en 1935 el poema sinfónico «La danza maldita».

Revisando las partituras, la interesante y colorida instrumentación de esta obra, no deja de ser sorprendente que fuera estrenada por la Banda Municipal de Requena, (1929) que contaba con escasos treinta/cuarenta músicos. La riqueza tímbrica, el uso de instrumentos de percusión como el campanólogo, la distribución de pasajes solistas y la importancia asignada a las trompas, instrumento deficitario en aquel momento, da idea de la amplitud de miras artísticas de un compositor que, por desgracia, no llegó a alcanzar la fama que merecía y que ahora, en Requena, vamos recuperando poco a poco desde la Asociación Requenense de Musicología.

Muchas gracias a En Clau de Vents por esta publicación. A pesar de tratarse de una grabación de 1996, difundida en los CDs de la campaña Retrobem, la música original para banda de Mariano Pérez Sánchez sigue sin conocerse debidamente y este canal está haciendo mucho y bueno en la difusión de este periodo musical tan interesante en el mundo de las bandas, de las primeras décadas del siglo XX. Cuando a los requenenses se nos dio opción, desde Diputación, entre realizar la grabación o editar las partituras, escogimos la primera. Tal vez vaya siendo hora de pensar en la edición impresa, por la calidad de esta obra y su amplitud y variedad de temas. Tanto estos Cuentos Campesinos, como otra obra ya publicada en este canal, Hispánico, representan lo mejor de la música sinfónica para banda de Mariano Pérez Sánchez, el compositor que da nombre al conservatorio requenense.

Este poema simfònic del patriarca de la música valenciana es va presentar per primera vegada en un concert de la Societat Artístico-Musical celebrat als jardins del Reial el 13 de juny de 1886. Giner va extreure l’argument d’un poema de Luís Cebrián Mezquita, on es descriu la processó del Corpus pels carrers de València. El poema simfònic relata una inesperada tempesta que cau sobre la comitiva i interromp l’acte. Es disol la processó amb tots els participants corrent per resguardar-se de l’aiguat i a causa del qual “Es xopà hasta la Moma”. Quan la pluja amaina, es reprèn la processó i tornem a escoltar els colpets de la dansa dels nans acompanyats per la dolçaina i el tabal. El cacahuero “ Ull de bou” pregona la seua mercaderia, la banda interpreta una magestuosa dansa i els sacerdots amb la Custòdia entonen el Pange Lingua. En arribar al temple, s’escolten els canyons de salva, la marxa reial interpretada per la banda i el Sacris Solemnis per les dolçaines. La composició finalitza amb uns acords d’orgue i la roda de campanetes sonant a l’entrada de la comitiva a la catedral.

Molt interesant! 👏👏👏👏

Esta semana estamos muy contentos de traeros una pieza que acabamos de recuperar. Se trata del «Himno patriótico y guerrero con la orquesta militar compuesto hacia 1809 por Fernando Sor Muntades (Barcelona, 1778- París, 1839). Este himno patriótico fue grabado el pasado sábado 5 de junio de 2024, por un ensemble formado por alumnos y profesores del Conservatorio Profesional Municipal de Música de Albaida bajo la dirección de Jordi Soler i Carbó nos reunimos en la Sala Cultural «Cinema Odeón» de Albaida para gravarla. A todos ellos les manifestamos nuestra gratitud por haberse sumado a este proyecto. Fernando Sor fue un militar, músico, guitarrista y compositor natural de Barcelona que debido a sus posicionamientos políticos en 1813 emigró de España desarrollando su carrera entre París y Londres. La partitura original, custodiada en Biblioteca Nacional de España, se trata de un manuscrito con una organología para diez instrumentos de viento: un octavino, cuatro clarinetes, dos trompas en re, dos fagotes y un serpentón, así como un coro de cuatro voces. Presenta una forma A-B-A’, estando compuesta en Re mayor y con una melodía de marcado influjo italiano y operístico. Hemos intentado seguir criterios historicistas manteniendo el número de instrumentistas pero adaptándolos a las organologías modernas. Al tiempo que se ha optado por recuperar tan sólo la parte de música de vientos.

Esta setmana vos proposem «Cosmos: seis sketches sinfónicos» de Rafael Talens Pelló (1933-2012). El mestre Talens està associat a Cullera i va ser catedràtic d’Harmonia al Conservatori Superior de València. Dins del seu catàleg trobem música de cambra, cor, banda i orquestra. Ara bé, quan parlem de la seua obra, sempre l’acabem recordant per tres peces: «Sicània» (1978), «Cançons de mare» (1984) y «Festívoles». L’any 1979 la Diputació de València va convocar el «Premi València de composició per a banda» i es van presentar quatre obres: «A la lluna de València» de Miquel Asins Arbó, «La Font Roja» de Luis Blanes i dos de Rafael Talens «Cosmos» i «Semiotecnia». Finalment, va ser la del mestre Asins Arbó la que va resultar guanyadora. «Cosmos» concebuda seguint els nous llenguatges per cercar una textura de modernitat i atonalitat. Es presenta dividida en sis talls: Preludi; Constel·lació; Espiritual ; Retorn; Boira i Consumació. L’estrena va córrer a càrrec de la Banda Municipal de València el 30 de novembre de 1979 sota la direcció de José Ferriz, mentre la versió per orquestra va ser estrenada en 1981 per l’Orquestra Simfònica de València.

Esta setmana vos portem dos marxes eucarístiques dedicades al Santíssim Sagrament compostes per Carlos Llorens i Salvador Giner. Estes han estat recuperades per David Gómez Zambrano i la Unió Musical d’Alaquàs, i des d’ací els agraïm que ens les hagen facilitat. Es tracta de marxes eucarístiques, una modalitat de marxa regular dedicades als cultes eucarístics. En el cas que ens ocupa, es corresponen a dos marxes homònimes on s’utilitza com a motiu principal del «Tantum ergo», última part de l’himne eucarístic «Pa-gue lingua». La segona, va ser concebuda per Salvador Giner. Segons el catàleg de Vicent Galbis i Hilari García sobre l’obra del «patriarca de la música valenciana», esta peça no havia sigut localitzada. Va ser estrenada per la banda dels Veterans de la Llibertat a l’església de Sant Joan del Mercat de València el 30 de maig de 1880. Cal apuntar com, després de la tasca realitzada per Zambrano y la banda d’Alaquàs, s’han rebut notícies que les bandes de Moncada i Massarojos també tenen còpia de la mateixa.

Esta setmana vos portem dos marxes eucarístiques dedicades al Santíssim Sagrament compostes per Carlos Llorens i Salvador Giner. Estes han estat recuperades per David Gómez Zambrano i la Unió Musical d’Alaquàs, i des d’ací els agraïm que ens les hagen facilitat. Es tracta de marxes eucarístiques, una modalitat de marxa regular dedicades als cultes eucarístics. En el cas que ens ocupa, es corresponen a dos marxes homònimes on s’utilitza com a motiu principal del «Tantum ergo», última part de l’himne eucarístic «Pague lingua». La primera, va ser composta en 1860 pel músic militar valencià Carlos Llorens Robles. El seu autor la va presentar a la reina Isabel II de Borbó perquè substituís a la marxa Reial en qüestions religioses per separar els honors divins dels reials. Per a saber-ne més: www.estudiosbandisticos.com/journal/index.php/estudiosbandisticos/article/view/23

El mestre Palau es caracteritza per les seues sonoritats mediterrànies i esta altra obra de joventut té moltes similituds amb “Poemes de Joventut”, també publicada al nostre canal. Tot i que oroginàriament va ser escrita per a orquestra, la seua transcripció per a banda l’ha convertida en una obra de repertori bandístic. Es tracta d’una suite que consta de tres moviments basats en el folklore valencià: “Dolçainers”, “Llauradors” i “Xiquets”. Els dos primers es caracteritzen per la utilització d’elements temàtics d’invemció pròpia; per contra, els temes elegits per a “Xiquets” provenen de la lírica popular. Siluetes va ser dirigida pel propi Palau en juliol de 1928 amb l’orquestra simfònica de Madrid, causant una veritable sensació amb la seua evocadora música, senzilla i poètica a la vegada amb empremtes de Ravel i Koecklin.

Iñaki Urkizu, subdirector de la Banda Municipal de Bilbao, nos cuenta: “Etzai-larre” es un poema sinfónico escrito originariamente para orquesta sobre un texto de Jesús María de Arozamena titulado “El crepúsculo de los brujos”. Fue estrenado por la Orquesta Sinfónica de San Sebastián el año 1935 bajo la dirección del autor. Siempre gustó a este que fuera considerada esta obra como una leyenda donde, utilizando temas vascos convenientemente armonizados, orquestados y entrelazados, introducen al oyente en un ambiente de lirismo amoroso dentro de un misterioso marco de un akelarre donde los brujos llegan a su ocaso.

Natural de Bergara (Guipúzcoa) José Mari empieza los estudios musicales a los cinco años con su padre, director de la banda del pueblo. A los ocho toca el flautín en la banda y llegará a ser un importante flautista. Amplió sus estudios de armonía y composición con Luís Urteaga y de instrumentación de banda y orquesta con Joan Lamote Grigñon. En 1929 gana por oposición la Plaza de director de la banda de Zumaia y en 1931 la gana en Hernani. En 1935 la Orquesta sinfónica de San Sebastián estrenó bajo su dirección su Suite vasca en sol y el poema sinfónico Etzai-larre o El crepúsculo de los brujos. El poema empieza con un solo de cello y bombardino de carácter idílico que progresa hasta ser más luminoso gracias a su instrumentación de corte wagneriano. El siguiente tema recuerda a “En la gruta del rey de la montaña” de Grieg o, incluso, al “Aprendiz de brujo” de Dukas. A continuación, el saxo tenor da paso a un momento crepuscular para concluir con un final al más puro estilo wagneriano.

Mi Maestro, un gran músico y un brillante directo, gran pedagogo. Cuanto se le echa de menos

Esta semana os proponemos «Suite manchega» de Juan Pérez Ribes. En cuanto a Pérez Ribes, nacido en Montroi (València), se formó en el Conservatorio de Valencia ampliándolos de la mano de Ricardo Dorado, Victorino Echeverría y Olivier Mesiaen. Miembro del Cuerpo de directores de bandas civiles en la década de 1970 estaba al frente de la Municipal de Caspe (Zaragoza) cuando elaboró la pieza de esta semana. Se trata de una suite en cuatro movimientos. El primero «Preludio» donde el tema es expuesto por el oboe y culmina con un final vivo de amplias sonoridades. Le sigue la «Canción de cuna» de carácter amoroso. El tercero son las «Seguidillas» subdividido en dos temas, el primero gracioso y el segundo a cargo del fliscorno, flauta y oboe en estilo cantábile que terminan con una coda melancólica. Cierra la obra el «Final» presentado como un movimiento bitemático y contrastante. Los cuatro movimientos de la «Suite manchega» contienen una armonía avanzada con sucesiones de quintas, séptimas y novenas, así como notas añadidas y sustituidas. Los giros melódicos recuerdan al espíritu folklórico de las danzas de las comarcas manchegas. Esta composición fue galardonada en 1979 con el premio de composición «Maestro Villa» de Madrid. Cabe apuntar como, en 1982 volvió a conseguir el mismo galardón con su «Poema sinfónico para un certamen». Sería más que conveniente la elaboración de un trabajo de investigación sobre este premio para dejar memoria del mismo.

Tremendo, escribir esto con 17 años. La he tocado varias veces y me parece de una calidad sublime. Otra obra poco conocida.

Natural de Lliria, Miguel Asensi va ser un dels compositors valencians més populars de la primera meitat del S. XX amb un corpus ric i variat del qual podeu trobar alguns exemples al nostre canal. La seua obra simfònica denota l’influx del seu mestre, Salvador Giner, on l’estil programàtic el podem trobar a obres com la Suite levantina. Pel que fa a esta peça, cal assenyalar que consta de dos moviments perquè el tercer va quedar inconclús. Obra de tall impressionista, està dotada d’una factura simfònica elegant al més pur estil ginerià, amb timbres coloristes que ens traslladen a l’horta valenciana, els remors nocturns i melodies típicament valencianes. Els dos números de la suite consten de fragments cantàbiles amb desenvolupament de les melodies valencianes on Asensi intercala solos de les seccions de metall i fusta. El primer número conclou de manera apoteòsica, com una gran obertura, mentre que el segon, més cantabile, acaba subtilment.

Tal i com dius va haver molt de debat en el 1984, m'han contat a la banda com es va haver de fer una reunió a València amb el compositor ja que algunes de les bandes participants no sabien per on tirar, eren temps en que els compasos irregulars no es comprenien per tots els músics com ara. A pesar d'això, a Alaquàs guardem molt bon record de l'obra i es va editar dins d'un Cd de grans moments al Certamen. Una joia de composició sense dubte!

Excelente obra de un genio poco reconocido

L’any 1979 la Diputació de València va convocar el «Premi València de composició per a banda» i es van presentar quatre obres: «A la lluna de València» de Miquel Asins Arbó, «La Font Roja» de Luis Blanes i dos de Rafael Talens «Cosmos» i «Semistecnia». Finalment, va ser la del mestre Asins Arbó la que va resultar guanyadora. Pel que fa a «La Font Roja» va tindre un gran impacte el dia de l’estrena, ja que no responia al costumisme i el llenguatge tonal que imperava en la València de finals dels anys ’70. El títol fa esment al paratge natural on es troba el Santuari de la Verge dels Lliris, patrona d’Alcoi, a qui se li celebra una romeria durant el mes d’agost. L’obra en un sol moviment és atonal, amb una mètrica que canvia constantment d’influència stravinskiana i articulacions que recorden a la música de Béla Bartók. Malgrat l’ús d’un llenguatge modern, en ella es reconeix una copla que entonen la trompeta i l’oboè, i abans de la coda també es troba una jota. Va ser editada l’any 1983 dintre de la col·lecció Retrobem la Nostra Música amb el número de sèrie 8. En la mateixa col·lecció, el mestre Blanes va publicar l’any 1989 «Racons d’estiu». L’any 1984 va ser obra obligada en el Certamen internacional de bandes Ciutat de València, provocant-se un debat sobre la seua idoneïtat per la dificultat i l’ús del llenguatge modern que presentava. Ara bé, ha estat obra obligada també en diferents dels certàmens provincials d’Alacant, Castelló i València.

Hui vos parlem de les polques militars 1 i 2, compostes per Chapí entre els anys 1872 i 74 i transcrites per Dario Giner per a l’ocasió. La polca és una dansa que es va originar a Bohèmia al S.XIX encara que molts compositors a l’època de l’Imperi Austro-Hongarés en van escriure. La polca va evolucionar durant aquest període en diferents estils i tempos i es va popularitzar en molts altres indrets de la geografia mundial. En aquest cas tenim dues polques militars en compàs de 2/4 per ser interpretades per la música del Tercer Regiment d’artilleria d’on Chapí era Músic major. La número 1 està escrita en la tonalitat de Reb major i consta d’una introducció, Tema A, tema B amb un contracant dels metalls en la repetició i el tema C que conclou la peça. Pel que fa a la polca militar número dos, està escrita en L’Ab major i la seua forma és una mena de rondó ja que el tema A apareix recurrentment. L’estructura seria la següent: Introducció, tema A, tema B, tema A, tema C, tema D, tema A, tema B i finalment de nou el Tema A per concloure. Agraïm a totes les institucions i músics que han fet possible aquest projecte, l’Ajuntament de La Llosa de Ranes, la Societat musical de La Llosa de Ranes, Dario Giner, David Castelló i Arnau Múria.

Hui vos parlem de les polques militars 1 i 2, compostes per Chapí entre els anys 1872 i 74 i transcrites per Dario Giner per a l’ocasió. La polca és una dansa que es va originar a Bohèmia al S.XIX encara que molts compositors a l’època de l’Imperi Austro-Hongarés en van escriure. La polca va evolucionar durant aquest període en diferents estils i tempos i es va popularitzar en molts altres indrets de la geografia mundial. En aquest cas tenim dues polques militars en compàs de 2/4 per ser interpretades per la música del Tercer Regiment d’artilleria d’on Chapí era Músic major. La número 1 està escrita en la tonalitat de Reb major i consta d’una introducció, Tema A, tema B amb un contracant dels metalls en la repetició i el tema C que conclou la peça. Pel que fa a la polca militar número dos, està escrita en L’Ab major i la seua forma és una mena de rondó ja que el tema A apareix recurrentment. L’estructura seria la següent: Introducció, tema A, tema B, tema A, tema C, tema D, tema A, tema B i finalment de nou el Tema A per concloure. Agraïm a totes les institucions i músics que han fet possible aquest projecte, l’Ajuntament de La Llosa de Ranes, la Societat musical de La Llosa de Ranes, Dario Giner, David Castelló i Arnau Múria.

Esta setmana, per celebrar la diada de Sant Jordi, vos proposem «Abencerrajes y cegríes» de Gonzalo Blanes Colomer. Des del nostre projecte volem reivindicar la figura del metge-músic, un autor alcoià que deuria ser més conegut per la qualitat de la seua música. El seu catàleg, malgrat no ser massa extens, recull música religiosa, teatral, d’orquestra, banda i de pols i plectre. Blanes tenia una sòlida formació ja que va estudiar amb els alcoians Julio Laporta, José Jordà i Gonzalo Barrachina. A més, mentre estudiava medicina a València treballava algunes nits com a violinista al Saló Novedades i al Teatre Principal del Cap i Casal, quan va coincidir amb Salvador Giner, amb qui va aprofitar per ampliar la seua formació d’harmonia i composició. En el nostre canal ja hem donat cabuda algunes de les seues peces com «La despedida de Abú-Abdala» o «Nostalgia mora» i prometem pròximament publicar més composicions seues. Respecte a Blanes, el mestre Amando Blanquer Ponsoda, en ser entrevistat al llibre «Reflexiones sobre la marcha mora» de Vicente Pla Candela en 1985, deia: «En cierta medida, ha sido, el padre de todos los que después hemos escrito otro tipo de marchas. Nos ha influenciado la calidad de la armonía de esta marcha, la belleza de las líneas melódicas, la propia instrumentación. Pero este tipo son las que, desgraciadamente, no se interpretan». La seua obra està més propera al poema simfònic que a les marxes mores a l’ús. Una música densa i vibrant que no deixa indiferent. «Abencerrajes i cegríes: marcha muslime» va ser composta en 1947… està inspirada en la llegendària matança dels abenserraigs a mans dels zegrites dins de les lluites de poder del regne nassarí de Granada. L’obra està dedicada a Indalecio Carbonell Pastor de la Filà Abencerrajes d’Alcoi.

Esta setmana estem molt contents de presentar-vos la primera entrega del projecte «Chapí inèdit per a banda» que ens ha premés recuperar quatre peces inèdites de Ruperto Chapí custodiades en el fons de la Societat Musical de La Llosa de Ranes. Les obres a les que ens referim va ser compostes entre 1872 i 1874, quan Ruperto Chapí va estar al capdavant de la música del 3er regiment d’Artilleria de Madrid. D’este període sabíem que havia compost diferents peces i realitzat transcripcions, però de moment, estaven desaparegudes. Cal afegir que va ser durant esta conjuntura quan va encetar la composició de la «Fantasia morisca o la Corte de Granada», probablement, l’obra per a banda més important del s. XIX. Hui vos portem dos pasdobles que han estat transcrits per Dario Giner. La interpretació corre a càrrec de l’En clau de vents: wind band», un conjunt integrat per músics procedents de La Costera, la Ribera Baixa, La Safor i la Vall d’Albaida, sota la direcció de David Castelló Silvestre. L’enregistrament va tindre lloc diumenge 18 de febrer de 2024 en l’Auditori Mestre Vicent Tortosa de La Llosa de Ranes i va comptar amb Arnau Muria com a tècnic de so. Sols ens queda agraïr a totes les persones i institucions que han fet possible este projecte: l’ajuntament de la Llosa de Ranes, la Societat Musical de la Llosa de Ranes, Dario Giner, David Castelló i tots els músics que han col·laborat. Moltes gràcies a tots!!

Esta setmana estem molt contents de presentar-vos la primera entrega del projecte «Chapí inèdit per a banda» que ens ha premés recuperar quatre peces inèdites de Ruperto Chapí custodiades en el fons de la Societat Musical de La Llosa de Ranes. Les obres a les que ens referim va ser compostes entre 1872 i 1874, quan Ruperto Chapí va estar al capdavant de la música del 3er regiment d’Artilleria de Madrid. D’este període sabíem que havia compost diferents peces i realitzat transcripcions, però de moment, estaven desaparegudes. Cal afegir que va ser durant esta conjuntura quan va encetar la composició de la «Fantasia morisca o la Corte de Granada», probablement, l’obra per a banda més important del s. XIX. Hui vos portem dos pasdobles que han estat transcrits per Dario Giner. La interpretació corre a càrrec de l’En clau de vents: wind band», un conjunt integrat per músics procedents de La Costera, la Ribera Baixa, La Safor i la Vall d’Albaida, sota la direcció de David Castelló Silvestre. L’enregistrament va tindre lloc diumenge 18 de febrer de 2024 en l’Auditori Mestre Vicent Tortosa de La Llosa de Ranes i va comptar amb Arnau Muria com a tècnic de so. Sols ens queda agraïr a totes les persones i institucions que han fet possible este projecte: l’ajuntament de la Llosa de Ranes, la Societat Musical de la Llosa de Ranes, Dario Giner, David Castelló i tots els músics que han col·laborat. Moltes gràcies a tots!!

Esta setmana vos proposem el ballet «Belinda» de José Mir Félix. José Mir és un altre dels compositors poc recordats. Natural de Museros, es va formar al Conservatori de València on va ser deixeble de Manuel Palau i posteriorment, va ser pensionat per la Diputació de València per ampliar estudis a Madrid. Durant la dècada de 1940 va ser crític de la revista «Ritmo» i va estar al capdavant de diferents bandes en les províncies d’Albacete i València. En 1951 va aprovar una plaça com a director de bandes militars sent destinat primer a A Coruña i després a El Aaiún. Pel que fa a la seua música està fortament influïda per Palau a través d’una harmonia espontània, amb freqüència bitonal i amb unes orquestracions plenes de color. En el seu catàleg trobem obres per piano, cant, cor, orquestra, cambra i banda. Pel que fa al ballet «Belinda» va ser compost durant la seua estada a Galicia. Està basat en un tema de Perrault, sobre la versió literària de Luis Iglesias de Souza. Va ser estrenada al Teatre Colón de A Coruña amb motiu de la Setmana Teresa Herrera en juny de 1956. La trama es desenvolupa en un bosc i la peça queda dividida en quatre moviments: dansa dels Casadors, dansa dels Dons, cançó de Bressol i dansa del Llop.

Esta semana os proponemos el poema sinfónico «La Semana Santa de Málaga» de Perfecto Artola. Este compositor natural de Benassal (Castelló) pasó la mayor parte de su carrera al frente de la Banda Municipal de Málaga. En esta ciudad se le considera la figura que cambió la música cofrade con títulos como Virgen de Gracia (1984), Himno de Coronación (1988), Jesús de la Sentencia (1990), Cristo de la Humildad (1982),… Dentro de su catálogo, «La Semana Santa de Málaga», fue compuesta en 1958. Se trata de un poema sinfónico descriptivo que pretende reflejar su visión de la pasión, muerte y resurrección. En ella inserta elementos procedentes de la música popular malagueña, además de dos saetas a través de un saxo alto y un oboe, así como los compases de la «Marcha fúnebre» de Chopin. Según la base de datos de «Patrimonio musical» este es uno de los pocos poemas sinfónicos de influjo procesional que existen. Ahora bien, el deseo por describir este acto religioso lo tenemos localizado en otras composiciones como «Es xopà… hasta la Moma» (1886) de Salvador Giner, «La procesión del Rocío» (1912) de Joaquín Turina o «Impresión de Jueves Santo en Sevilla» (1938) de Manuel López Farfán.

Per a les bandes interessades en els materials de «A la lluna de València» que van ser editades dintre del Retrobem la Nostra Música es poden descarregar al següent enllaç: ftp.dival.es/cultura/partituras/7ALaLlunaDeValencia/

Esta setmana vos proposem la suite «A la lluna de València» de Miquel Asins Arbó. El mestre Asins Arbó se’l pot considerar com un dels grans compositors del segle XX. La seua música aconsegueix fusionar una estètica nacionalista d’aire romàntic i elements impressionistes que borda amb melodies de la cultura popular per crear un corpus compositiu que bevent de la tradició presenta un llenguatge actual, fresc i modern. «A la lluna de València» va guanyar el premi de composició de música per a banda convocat l’any 1979 per la Diputació de València. Esta iniciativa pretenia ampliar el repertori de les bandes de música. Cal apuntar com en el mateix concurs va quedar com a finalista la «Font Roja» de Luis Blanes. La suite està dividida en cinc moviments: Obertura, Bressol, Dansa, Serenata a la falla de la placeta i Festiva. Va ser estrenada per la Banda Municipal de València sota la direcció de José Ferriz el 2 de desembre de 1983 «A la lluna de València» es va popularitzar gracies a l’edició que es va fer dins de la col·lecció Retrobem la Nostra Música l’any 1983 amb el número de sèrie 7 i ha estat obra obligada del certamen provincial de València en diferents convocatòries.

Esta setmana vos portem el poema simfònic «Puigsoliu» de Joaquím Serra Coromines. Serra va ser un pianista i compositor català que es va especialitzar en el món de la sardanes i en la música per a cobla. La seua obra és de talla noucentista, inscrita en un estil tonal clàssic, però amb una clara influència de compositors com Eduard Toldrà. «Puissoliu» és un poema simfònic original per a cobla, que va ser compost en 1957, sols tres mesos abans de morir. Esta peça va ser una de les que es va interpretar durant el seu funeral. Una obra grandiosa que resumeix les harmonies i les instrumentacions que Serra va utilitzar al llarg de la seva carrera. En ella s’ha arribat a veure un caràcter programàtica, on es relata l’ascensió al Puigsoliu o Puigsoler, que comença a l’alba fins arribar al cim al migdia. Els solistes presenten diferents temes de predomini melòdic, alguns amb aire de bolero. Domina un caràcter melancòlic però conservant sempre un aire heroic. Desprès de diferents punts culminants amb fanfàrries, acaba mitjançant un fulgurant final. Es tracta d’una de les obres cabdals del repertori concertístic per a cobla. Va ser transcrita per a orquestra per Salvador Brotons, mentre la transcripció per a banda, va ser realitzada per Joan Alfonso.