Sa cançó parla de Formentera, no de Eivissa. Supós que aixó ja ho sabieu?! "tota sola abandonada somiant enmig del mar, fins que un dia en Marc Ferrer la va despertar" Formentera va romandre deshabitada en diversos moments historics fins que va ser definitivament repoblada a finals del segle XVII gracies a Marc Ferrer. Per cert, quina mania de no usar s'article SALAT. Si ets formenterenc o eivissenc fas servir ES, SA, no EL, LA.
"Desapereciendo"?? Voldràs dir DESAPAREIXENT... La gent que ja vivia era musulmana, aquests es varen convertir al cristianisme o varen marxar d'Eivissa. La repoblació va ser molt important, sobretot de cristians procedents de la Catalunya Vella.
@@Sorbete10 Algun poble de Menorca va ser repoblat pel fill d'en Jaume I, amb gent de l'Empordà. Allí, a Girona perviuen i conserven noms de cales com: Sa Riera, Sa Tuna, etc. ru-vid.com/video/%D0%B2%D0%B8%D0%B4%D0%B5%D0%BE-Ny3JZQHSjBo.html
@juancq tiu perquè no te'n vas a Madrid si tant t'agrada? Nosaltres només reivindiquem i defensem la nostra nació ocupada. Ja sé que a té la bufa però és el que passa quan hi ha un xoc de cultures
Però quina cosa tan bonica! Tant la melodia com la lletra, i el muntatge fotogràfic és un gran acompanyament. És alhora nostàlgic i alegre. M''ha fet plorar però no sé si de tristesa melancòlica o de joia autocelebrativa! Salut amics
Ja fa temps que vaig escriure La lletra d'una cançó Que no l'havia cantada Per no tenir ocasió. És una historia petita, Molt menuda, molt senzilla Parla de la nostra terra, Parla de la nostra illa. Que va ser un vuit d'agost Quan axó va començar Quan les tropes catalanes Lluitaren contra l'islam I de Mitja Lluna feren Una gran falç per segar Terços que aviat serien Terra de cor català. Aleshores arribaren De lluny els nostre majors Portaven dins el seu puny les llavors d'una nació. I amb cada incursió era Un altre fill que se n'anava, I en venir la primavera Fam era la que arribava. I en faltar beure i menjar Caminaven per orgull Que d'axó sí que en tenien No el venien com avui. Moros i pesta clavarem El seu ganivet de dol, I d'aquí tots se n'anaren, Sense trobar cap consol. Tota sola, abandonada, Somiant enmig del mar, Fins que un dia en Marc Ferrer Va tornar-la a despertar. Tres-cents anys han passat ja D'aquell gloriós moment, Tres-cents anys de camps llaurats, Llàgrimes de sal i vent. Que són pàgines enrere I no quedaran en blanc Mentre em quedi un fil de veu Per poder seguir cantant I si un dia em falta força O me'n vaig per no tornar, Les històries que hem escrit Ningú les podrà esborrar. Escoltau-me, germans meus, Aquesta branca de pi; La saba que dins hi corre És la sang del meu país. Traient fulla els ametllers En veu baixa us diran Que la terra que alenau Compleix avui tres-cents anys. AIRES FORMENTERENCS
