Canal oficial de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució estatutària de caràcter públic creada per la Generalitat Valenciana i adscrita a Presidència. Té per objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià, però no perquè la nostra llengua no tinga tal normativa, ben al contrari, el seu procés de normativització va cristal·litzar ara fa set dècades per mitjà de l'acord ortogràfic denominat Normes de Castelló, que l'any 2007 commemorarà el 75 aniversari.
La intervenció de Minguet manifesta clarament la necessitat urgent dels tècnics lingüístics (i dels mestres i professors de valencià) de reciclar-se i posar-se al dia en normativa lingüística.
Llepacatalans traidors venuts y antivalencians, espere el día que desaparegueu de la cultura valenciana y que tots els jóvenes conegen la infamia catalanista
"L’altre gran problema del Diccionari normatiu valencià és l’obertura arrauxada cap a l’hispanisme. Alguns castellanismes recollits pel diccionari, sense cap restricció estilística, escarrufen (apretar, arrastrar, arrastre, o empotrar, per exemple). I no arregla res el fet que molts vagin amb la marca col·loquial. Si són al diccionari, són al diccionari, i, doncs, tenen un reconeixement. Si s’hi incorporen, encara que amb la marca col·loquial, barbarismes com carinyo, enterar-se, tipo, tonto o xillar, no es veu cap raó perquè no s’hi pugui incorporar igualment tota la corrua de forasterismes que campen a lloure pel carrer (posem, per exemple, antes, enxufar, enxufe, lio o susto, que potser esperen la pròxima edició). En aquest sentit, el Diccionari normatiu valencià és destructor: destructor d’una obra llarga i costosa, feta per lingüistes eminents, com Carles Salvador, Sanchis Guarner o Enric Valor; per nombrosos bons escriptors, professors de llengua i ciutadans desitjosos de tenir una llengua digna i de qualitat. Però cal dir, per a dir tota la veritat, que l’única cosa que fa el DNV en aquest aspecte és portar a un extrem allò que ja és tendència en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), que també ha agafat gust a l’hispanisme innecessari: bodegó, caldo, carpa, carrera, gamberro, llaga, llagar, trago, xabola, xalat, xòfer, etc. I molts altres que són a la sala d’espera (barco, bolso, bronca, bulto, desaigüe, despedir, despreciar, disfrutar, manada, melena, mimar, nòvio, nòvia, nòria, puro, quiniela, quiròfan, sarro, sublevar, tonto, vivenda, xivato, etc. ), promoguts o defensats per un bon grapat de correctors dels mitjans de Barcelona, homòlegs ideològics dels autors del Diccionari normatiu valencià. Tots els hispanismes incorporats al DIEC ho són també al DNV, i dels vint-i-dos que no són al DIEC inclosos en el parèntesi precedent ja n’hi ha vint en el DNV (tots menys bolso i xivato, que no hi deuen ser per inadvertència)." Gabriel Bibiloni, www.eltemps.cat/article/285/dacademies-i-diccionaris
"L’altre gran problema del Diccionari normatiu valencià és l’obertura arrauxada cap a l’hispanisme. Alguns castellanismes recollits pel diccionari, sense cap restricció estilística, escarrufen (apretar, arrastrar, arrastre, o empotrar, per exemple). I no arregla res el fet que molts vagin amb la marca col·loquial. Si són al diccionari, són al diccionari, i, doncs, tenen un reconeixement. Si s’hi incorporen, encara que amb la marca col·loquial, barbarismes com carinyo, enterar-se, tipo, tonto o xillar, no es veu cap raó perquè no s’hi pugui incorporar igualment tota la corrua de forasterismes que campen a lloure pel carrer (posem, per exemple, antes, enxufar, enxufe, lio o susto, que potser esperen la pròxima edició). En aquest sentit, el Diccionari normatiu valencià és destructor: destructor d’una obra llarga i costosa, feta per lingüistes eminents, com Carles Salvador, Sanchis Guarner o Enric Valor; per nombrosos bons escriptors, professors de llengua i ciutadans desitjosos de tenir una llengua digna i de qualitat. Però cal dir, per a dir tota la veritat, que l’única cosa que fa el DNV en aquest aspecte és portar a un extrem allò que ja és tendència en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), que també ha agafat gust a l’hispanisme innecessari: bodegó, caldo, carpa, carrera, gamberro, llaga, llagar, trago, xabola, xalat, xòfer, etc. I molts altres que són a la sala d’espera (barco, bolso, bronca, bulto, desaigüe, despedir, despreciar, disfrutar, manada, melena, mimar, nòvio, nòvia, nòria, puro, quiniela, quiròfan, sarro, sublevar, tonto, vivenda, xivato, etc. ), promoguts o defensats per un bon grapat de correctors dels mitjans de Barcelona, homòlegs ideològics dels autors del Diccionari normatiu valencià. Tots els hispanismes incorporats al DIEC ho són també al DNV, i dels vint-i-dos que no són al DIEC inclosos en el parèntesi precedent ja n’hi ha vint en el DNV (tots menys bolso i xivato, que no hi deuen ser per inadvertència)." Gabriel Bibiloni, www.eltemps.cat/article/285/dacademies-i-diccionaris
