El cant d'albaes és la variant més antiga que es conserva dels cants tradicionals valencians i estan documentades des del s. XII
L’origen del nom de “cant d’albaes” el trobem en que, inicialment, aquestes melodies es cantaven en hores nocturnes fins l'alba, ja que les seues lletres feien critica, tant del veïnat com de persones rellevants de la població i/o figures institucionals. El “versaor o versaora" aprofitava les avançades hores de la nit i de la festa, per a dir “quatre veritats” mig en serio, mig en broma, que no podrien dir-se d'altra manera.
En l’actualitat, generalment, s’utilitzen com a cant de ronda, per a complimentar a nòvios i nòvies, festers i festeres, autoritats…, i en qualsevol data i moment de l’any i també es manté el caràcter humorístic i crític original.
La seua configuració general s’estructura en tres parts:
1r Introducció → dolçaina i tabal
2n Estrofa → El cant (en l'actualitat solen ser quintetes, repartides amb els dos cantadors; 2 versos i repetició + 3 versos, fent rima 1, 3 i 5 i 2 amb el 4)
3ª Lligam o (final o eixida) → dolçaina i tabal
En este vídeo es mostren dues formes de tocar les albaes. La primera, és la més coneguda popularment, on l’agut trenca en mig de l’esquema del tabal i la segona està replagada en l'antologia del cant d’estil I està interpretada per Josep Sanfeliu (mestre de Joan Blasco), replegada al 1929. Aquest toc també solia interpretar-ho José Andreu Yago, “Pep el Sanguano” com era conegut.
Cal dir que la improvisació del dolçainer era també molt important, tret que cal posar en rellevància a l’hora de tocar les albaes i extensiu a la música tradicional i popular.
27 сен 2022
