Quan parlem de gegants de Catalunya, segurament el primer que ve al cap és el Gegant del Pi i la cançó que sempre l'ha acompanyat. El primer que cal saber, però, és que el Gegant del Pi, en realitat, són els Gegants del Pi i que són una parella. Per tal de fer una mica de memòria, cal situar-los a principis del segle XVII, concretament, l'any 1601, en què aquests gegants van participar en la canonització de Sant Raimon de Penyafort a la ciutat de Barcelona.
A partir d'aquesta data, molts documents demostren que els gegants del Pi van participar al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX en celebracions de Corpus de Barcelona i en les processons de les basíliques de Santa Maria del Pi i de Santa Maria del Mar. Fins al 1780, any en el qual són tancats a les golfes del campanar de l'església del Pi per ordre del rei Carles III que considerava que tenien una imatge massa grotesca i allunyada del caire religiós.
Fins al 1799 que, gràcies a un manifest i un indult concedit pel Capità General de Catalunya, els gegants van poder tornar a participar en la processó del Corpus de Barcelona. Aquesta recuperació va coincidir amb la reforma del paviment de La Rambla de Barcelona, que va transformar-la tal i com la coneixem a dia d'avui: amb un passeig central, que s'anomenava terrat i dos carrils laterals, amb el nom de camí. Durant la festivitat de Corpus, els Gegants de la Ciutat van passar pel terrat, i els del Pi pel camí, d'aquest fet se'n deriva la famosa cançó del Gegant del Pi:
"El Gegant del Pi ara balla, ara balla,
el Gegant del Pi ara balla pel camí.
El Gegant de la Ciutat ara balla, ara balla,
el Gegant de la Ciutat ara balla pel terrat."
Utilitzats en diverses celebracions van tornar a ser tancats i arraconats l'any 1870, pel fet que, amb totes les modificacions que havien patit, eren els gegants més pesats i més alts de Catalunya. Gràcies a aquests anys de clausura en caixes, els gegants del Pi van poder-se conservar de la crema d'esglésies i convents de la Setmana Tràgica i la Guerra Civil.
Fins al 1951, any en el qual Francesc Àlmez va descobrir-los i va voler recuperar-los. Al cap d'uns anys es van restaurar de la mà de Manel Casserras i van adoptar la imatge que tenen avui en dia: ell com un musulmà amb una llarga armilla verda, turbant i un enorme punyal a la mà; i ella, amb la pell blanca, una cabellera negra i un vestit que destaca per les tonalitats roses i blanques, a més d'un llarg bel que penja d'un barret de punxa.
En el 25è aniversari de la seva recuperació, són apadrinats pels gegants de la Ciutat i batejats amb el nom de Mustafà i Elisenda.
L'any 1992 es crea l'Associació d'Amics dels Gegants del Pi que agafa el relleu del Patronat dels Gegants del Pi i, des de llavors, han estat els encarregats de donar vida als Gegants grans i petits del Pi. Aquesta entitat va ser guardonada l'any 2001 amb la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona, quan es commemoraven els 400 anys de la primera referència dels gegants.
23 авг 2024
