Crec que haurien de fer una série tipus Joc de trons per a que tothom conegués la història comú dels Països Catalans. No coneixem tot allò que compartim i encara avui és real. Naturalment no hauria de despertar l'instint dominador de l'Estat perquè, com be dius el tenen claríssim i saben que si nosaltres tenim consciència d'estat és el seu final.
@@lluisbofarullros3223 Te vosté que admetre que aixó de ficar a Valencia als vostres "Països Catalans" está fora de la realitat. En un moment donat, fins i tot diu que "Catalunya va estar un regne". Regne de Catalunya? Quan? El Regne erem nosaltres, els valencians. El Regne Taifa de Valencia. Eixa es la realitat. El nacionalisme catalá meteix constantment.
No se a que viene esta tontería. En la que se denominó por generosidad de Ramon Berenguer IV Corona de Aragón que era una simple unión dinastica de territorios soberanos que mantuvieron sus propias leyes y constituciones, jactarse de haber sido reino que significaba que en ese territorio el poder del monarca era absoluto, cuando el mismo monarca en otro territorio soberano el condado de Barcelona o los condados catalanes donde tenía un poder pactado y más limitado ya que era un primus inter pares con respecto a los nobles catalanes....jactarse de que el mismo monarca pudiera dar por el culo si quisiera a tu antepasado y en cambio ese mismo monarca debía respetar a los míos y tuviera menos atribuciones y poder no se entiende mucho. Pero para que una mente limitada lo entienda mejor traslada una situación similar en la actualidad imagina que se encuentra el Duque de Luxemburgo, hoy el estado independiente con más renta per capita por habitante, con el Rey español y el español le dijera que el es Rey y el Duque solo es Duque....lo primero que haría el soberano es reírse del español por razones evidentes y me puedes decir quien tiene mayor nivel de independencia y soberanía? Eso te lo dejo para ti botarate. Lo que está claro es que al Duque de Luxemburgo no le hace ninguna falta ser Rey ni para ser rico ni para ser independiente ni soberano. Lo mismo pasaba con el.Conde de Barcelona. El reino de Aragón era un Reino interior pobre y a punto de ser invadido por Castilla y los nobles de Aragó recurrieron al señor feudal soberano rico y potente de la zona que era el conde de Barcelona....aprende historia tontorrón
Como la canción palabras palabras sin ton ni son, , no salís de los condes reyes q impotencia teneis ,de tontería nada, es la pura realidad,,,,,generosidad je je je, los reyes de Poblet don reyes aragoneses q deber a los pantones reales de san chuan de la peña y en san pietro o viello y tantas cosas la bandera real d,Aragón etc
@@rugonsif tampoco lo es el mexicano o el argentino respecto al castellano pues son idiomas diferentes aplicando tu misma ignorancia supina de santo inocente
Acabe de veure el video. Soc valencia del cap i cassal, de pare Grauer de Valencia i crescut a Puçol (L’Horta) i rematat a la capi de mes major . He viscut a Mallorca un parell d’anys, viatge molt al principat, que conec molt be. En principi perquè sempre he tingut la mateixa idea: el país valencià es clau per a la construcció dels PPCC. Però, de sobte me’n acabes d’obrir els ulls a una vessant d’anàlissi històric diferent, inclús mes addient a una perspectiva des del materialisme històric. El paper de Catalunya (principat), en l’assumpte. La seua indefinició sobre el país valencià. Sospite que va estar part del gran pacte estatal de la transició, Catalunya -les forces polítiques- acceptaren sacrificar el País Valencià. Parle de CiU, estant aleshores forces com ERC o PSAN, minoritàries. Per altra banda, es de veres que al PV es lliura la batalla de valencia. Però se’ns oblida especular amb la idea de que hauria passat -en termes de narrativa social popular- si Catalunya, amb els problemes polítics del país valencia haguera emprat la seua influència política a Madrid per fer als valencians possible traure les seues demandes polítiques endavant. Per exemple. Al principat li era fàcil desmontar la narrativa política que s’estava mirant d’instal·lar a valencia amb fets palpables. Tot i això, hi ha futur i esperança: el corredor mediterrani es necessari econòmicament per al PV i PC, tot dos som els primers socis comenrcials en importacions i exportacions: això vol dir quw el teixit exonomic impulsaria vies d’enteniment comunes. Si aprofitem la coiuntura, hi ha futur. Que el sector burgès entenga que la seua posició depen de no desplegar-se’n de l’altra catalanitat, es tot un avantatge per a la construcció nacional. Ara si, al PV, que n’és la peça feble -no per manca de catalanitat, sino per ser nacionalment heterogeni: catalans de valencia, aragonesos i xurros, castellans manxegs, murcians panotxos- es pot dir que es una Bòsnia en potència. Per altra part, també posaré al centre de debat el següent: vos en adoneu que parlem de PPCC i de la seua construcció política i dels hàndicaps que ho impedeixen però en cap moment hem dit res sobre les illes? Les illes no seran tan decisives en la construcció politca nacional, en termes de pes politico-económico-demógrafic, pero en canvi en son la solució. Per als valencians, descobrír totes les coses a nivell històric, antropològic, de tradicions, de similituts en costums, festes, gastronomía, llengua… es construir paisos catalans. Este fet, es molt important, evita les reaccions reaccionàries -perdo per la cacofonia- i fa PPCC: el bon establiment de relacions de valencians amb les illes reconciliarà als valencians amb una visió mes ampla del seu poble. De la mateixa manera ho farà amb els illencs
