Cuando escucho este poema medieval, cantado por Alana, me pone los pelos de punta y me recuerda a mi infancia. Aquí, en Catalunya, es una "leyenda" medianamente conocida, pero a los que la conocíamos desde pequeños, nos sigue poniendo la piel de gallina. Y más con esa sublime interpretación. Una maravilla. Edito: Aunque Amelia no era hija de un Rey, sino de un Conde (en teoría era la hija de Ramón Berenguer, conde de Barcelona) según los registros, pero sigue siendo una maravilla de versión.
Letra: L'Amélia està malata. La filla del bon Rei Set metges la visiten. No saben quin mal té. Comptes ma van a veure, Dames i cavallers També hi puja sa mare En companyia... D'ells... . . . -Filla, la meva filla, De quin mal us queixeu? -El mal que jo tinc, mare, Bé prou que me'l sabeu. . . -Confesseu-vos, ma filla, Després combregareu. Quan sigueu combregada El testament fareu. -Ai, que el meu cor se'm nua.. Com un pom de clavells... -Ai, que el meu cor se'm nua.. Com un pom de clavells. . . . . Tres castells deixo a en Carles, Don Carles, germà meu. Tres mé a ma germana, I'hora que la caseu. El darrer el deixo als pobres, Als pobres i als romeus. Le creu i les manilles, A la mare de Déu. Ai, que el meu cor se'm nua.. Com un pom de clavells... -Ai, que el meu cor se'm nua... Com un pom de clavells... . . . . I quan ja sigui morta, Jo vull que m'enterreu Devant Santa Maria, Amb la pluja i la neu... . . . Ai, que el meu cor se'm nua... Com un pom de.. . . . -Filla, la meva filla, No res em deixareu? -Us deixaré, ma mare, Més del que mereixeu. Metzines me n'heu dades, Que cremen el cor meu. Que per tenir el meu home, Mare, matat m'haveu. Ai, que el meu cor se'm nua.. Com un pom de clavells... -Ai, que el meu cor se'm nua... Com un pom de..
