Entrevista a Paco Bessó - Canta, toca i balla 

D'alguna manera la música identifica a un poble, vull dir, en Castella no canten “La manta al coll” ni “El tio Pep” ni el “Masseret si vas a l'hort”, ja no la lletra perquè siga en valencià sinò que musicalment la estructura harmònica i la manera de fer la cançó és diferent al País valencià que a la resta d'Espanya o del món, és algo que identifica socialment i quan toques una cançó d'eixe tipus encara a la majoria dels pobles del País Valencià reconeixen com algo propi, algo d'ells, dels seus avantpassats, algo que s'identifica com a seu; encara que podem cantar lo que estiga de moda, “El chipirón” o lo que siga, però lo seu ho identifiquen apart.
Això passa molt també en lo de la xirimita que és el meu instrument, que em recorda quan arribes a un poble i toques amb la xirimita una cançó seua que la gent ho identifica com a algo propi, algo que és seu i tot lo altre està molt bé, és molt divertit, molt modern, però no és lo seu.
Referent al material, pues jo fa vint anys que estic intentant introduir el flabiol valencià en l'ensenyament i la majoriua de mestres m'han dit que sí, que estaria molt bé, que seria genial que els xiquets puguen aprendre música a partir de la seua música materna, del seu entorn cultural de les seus arrels culturals però que no hi ha materials per a poder aplicar-ho, cada u tenis que fer-se el seu programa curricular, era un problema, era un treball i era molt més cómode fer-s'ho amb la flauta alemanya en lloc del flabiol valencià, és a dir que si es publiquen molts materials que incluisquen el flabiol valencià facilitarà que els xiquets puguen tocar lo que els seus pares i avis encara reconeixen com a seu i molts xiquets també, i a més traure dels arxius cançons que per el que siga en la història s'han abandonat per la evolució de la cultura, per la modernitat. Podríem cantar lo que coneixem i traure del bagul aquelels velles cançons que també ens identifiquen i que són tan valencianes com les que encara mos queden.
Bé, el flabiol valencià no és més que això, una flauteta, un flabiol que té la digitació de la xirimita, de la dolçaina i com tots sabem, o no, la dolçaina és l'instrument melòdic soliste de carrer valencià per antonomasia. És l'instrumetn melòdic que tradicionalment ha evolucionat al País Valencià d'acord amb les exigències de la música que ací agradava i que es feia i que es tocava o que s'importava però que s'adaptava a la manera de sentis la música ací. Aleshores al tindre el flabiol valencià la mateixa digitació que la xirimita o la dolçaina facilita interpretar fàcilment eixa música tradicional valenciana molt més que la flauta dolça alemanya o altres instruments que estan pensats per a tocar fàcilment altra música centroeuropea. No vol dir que en el flabiol no es puga tocar tot tipus de música, qualsevol músic amb coneixements i possibilitats pot tocar qualsevol tipus de música, però de cara a l'ensenyament als xiquets de l'escola, de primària de secundària i tal, resulta molt més fàcil el flabiol per a tocar música tradicional valenciana que no una flauta alemanya per exemple.
Paco Bessó