A partir de Manet i Cézanne s’inicia una doble línia en la pintura: d’una banda existeix un aplanament progressiu del pla del quadre (Kandinsky, Malevich i Mondrian) i de l’altra s’abandona la pintura de cavallet (Duchamp, l’art pop i el minimalisme). Al mig, s’alça la gegantina figura de Picasso. A partir dels anys vuitanta es reprèn un cert naturalisme i un realisme acrític (Jeff Koons i Damien Hirst), i, en paral·lel, apareix una pintura matèrica que traspua espiritualitat i transcendència, capaç de reviure un art auràtic i de qüestionar el sentit de la nostra existència (Antoni Tàpies i Anselm Kiefer).
Amb Giuseppe Di Giacomo, catedràtic d’Estètica de La Sapienza. Presenta: Barbara Marchi, doctora en Història de l’Art.
3 янв 2017
